El debat entre una Història social, construïda a partir d'una base més o menys empírica, i una Història que s'ha anomenat cultural, de base lingüística i semiòtica, continua ben viu. Miguel Ángel Cabrera i Álvaro Santana Acuña han procurat, en l'article De la historia social a la historia de lo social, ordenar l'evolució de les dues tendències i proposar una estat de la qüestió que permeti fer avançar la historiografia actual, intenat allunyar-la d'un excés de teorització[1].
Ambdós autors es proposen, en prime terme, contextualitzar l'aparició dels termes "societat" i "d'allò social". Uns conceptes que haurien estat creats, fruit de l'avenç ideològic en el marc del Segle de les Llums europeu. Un moment, en què segons els autors, el paradigma intel·lectual il·lustrat va poder deslliurar-se del providencialisme per una banda (convertint en contigent l'acció humana), i de certa ideologia individualista de l'altra (element, al seu torn, que també fóra una construcció intel·lectual de caràcter històric). Un individualisme, en aquest cas, que hauria estat desplaçat de l'esfera central de la ideologia occidental gràcies a l'influència del primer materialisme. Descriuen, en síntesi, aquell moment caracteritzar per la fi del pensament que confiava en la regulació divina de la realitat i l'engegada de la ideologia que volgué definir unes regles - suposadament empíriques - per al cos social; la societat. En aquest context cal entendre que "allò social" fóra una noció natural i "societat", en canvi, la seva representació de caràcter conceptual.
En aquest sentit, la societat, per Cabrera i Santana no és altra cosa, en origen, que una construcció conceptual, fruit d'un determinat paradigma ideològic. Un paradigma que ha s'ha mantingut ferm durant l'època contemporània, començant a declinar en alguns camps acadèmics i científics vers la dècada del 1980.
Prenent clar partit a favor de la deconstrucció d'allò que el sentit comú occidental anomena "societat", Cabrera i Santana descriuen com a científic el propi terme. Segons ells, no es tractaria d'un concepte ideat a partir d'un procés d'investigació de la natura. Tot i així, l'article no resol si existeix cap categoria operativa - en el marc de la Història i que utilitzem per parlar de la realitat - que tingui una base totalment empírica. En tot cas, els autors tenen en aquesta ocasió, especial interès en deconstruir la "societat".
L'aparició (la creació) de la societat hauria generat dos fenòmens en paral·lel, que s'haurien estès molt més enllà dels àmbits intel·lectuals: l'assumpció de la responsabilitat d'aquest nou ens (la societat) en la forma d'actuar dels indvidus i dels grups humans; i per altra banda, la creença compartida que la suma d'invidus és diferent a la societat (a través del concepte d'ordre espontani). Aquest ordre espontani, aliè i autònom a la voluntat dels individus, seria més endavant traslladat pel liberalisme al camp de l'economia. Així doncs, societat i economia, amb lleis pròpies i autònomes de la voluntat individual, haurien estat conceptualitzades de forma semblant i en un mateix procés històric.
Ara bé, assumint un dels altres supòsits de la il·lustració, el de la igualtat entre els homes, l'autonomia de la societat generà una primera contradicció. Al segle XVIII hom es pregunta si éssent els individus bàsicament iguals entre ells, per quina raó existien arreu diferents formes d'organització social[2]. Sobre aquest assumpte, els autors associen la respostes que s'oferien al segle XVIII als conceptes més arcaitzants i lligats a la radicalitat puritana d'Isaac Newton; les forces d'atracció invisible.Unes forces que també serien vàlides per defensar la forma en què els individus s'agrupaven, autònomament i sense fer ús de les voluntats individuals, en societat. És a dir, els autors proposen que la genèsi del concepte "societat" és fruit, també, de les idees newtonianes que parlen d'un Univers ordenat per una força superior i intel·ligent (pensament que el distanciava de Leibniz, per exemple).
La "societat", a partir del moment en què hauria estat creada a través d'aquest procés de construcció intel·lectual, fou estudiada en base a una nova disciplina; la ciència social. Una ciència que ha volgut medir empíricament el comportament humà i que s'ha incorporat (com el mateix concepte de societat) al sentit comú. Una disciplina que s'ha fonamentat en l'estadística i la medició qüantitativa.
Tot avançanat en la seva argumentació, Cabrera i Acuña resolen aquí que aquesta ciència hauria permès noves formes d'intervenció social, pretesament mai provades abans (per una absència de marc teòric, és clar). Unes formes d'intervenció que basant-se en les tècniques de la ciència social pretendrien solucionar problemàtiques que a partir d'aquell moment serien qüalificades, al seu torn, com a socials. Aquest procés hauria permès l'aparició de les ideologies socialistes, per les quals la situació vital de les persones no seria responsabilitat indvidual, sinó un problema d'estructura social. D'aquesta manera, es conferí un nou paper a l'Estat, que aniria modificant-se per acabar esdevenint un Estat social (i que els autors consideren que la seva forma més avançada està representada per l'Estat del Benestar de la segona meitat del segle XX europeu)[3]. Aquesta ideologia hauria estat vàlida per als països occidentals, però també per a les seves colònies. La posada en valor "d'allò social" també hi hauria tingut incidència, en tant que alguns d'aquests països es convertiren en veritables laboratoris d'estudi i experimentació de les noves tècniques d'intervenció social.
Finalment, Cabrera i Acuña repassen la gènesi i la raó de ser del concepte "d'allò social". Així, el terme és descrit com una trama discursiva per resoldre les contradiccions entre el còrpus ideològic del liberalisme (igualador de les persones en l'esfera jurídica) i la continuació de determinades formes de dominació[4].
Havent demostrat la gènesi conceptual del terme "societat" i les seves implicacions i funcionalitats discursives i pràctiques, els autors s'interessen per les repercussions en la Història Social.
Segons Focault, que fou dels primers autors en plantejar una alternativa a la Història Social, aquesta tendència podia posar-se dubte fent ús de la teoria del règim epsitèmic (segons el qual el discurs es guia per una lògiques particulars, acumulatives)[5], i també d'una nova comprensió del poder (entès com un fenòmen dispers, amb nòduls de dominació no centrals - i que serà més endavant pres com a un model operatiu per la majoria d'escoles historiogràfiques - ).
Per Cabrera i Acuña, doncs, fóra més acurat parlar d'uns "Història dels assumptes humans". La societat, en tant que artifici intel·lectual, no seria vàlida per a descriure la Història, ja que entre d'altres càrregues, el terme "societat" implica cert nivell de causalitat social, una de les implicacions que els autors prefereixen apartar de la pràctica historiogràfica[6].
D'aquesta manera, la societat només podria ser operativa per a descriure aquells processos històrics, tots del món contemporani, en què el concepte ja hagués tingut influència per determinar el comportament humà.
És així com els autors concluen que els individus operen sempre en la pla ideològic; en les referències cognitives. En cap cas, doncs, es deixarien orientar per l'objectivitat i la base material. Això implica redefinir la naturalesa del coneixement històric (també del que ja està "assentat") basat en el paradigma social (donat que la societat és una representació i no un fet objectivable).
En aquest context sorgeixen diferents propostes acadèmiques, que poden sintetizar-se en quatre formulacions diferents: un determinat retorn a la societat, tot considerant que el context limita als individus; el retorn a l'individu; el pluralisme teòric (potser inconcret) defensat per Geoff Eley i una nova proposta, que pretén desfer la tensió entre individu i societat. Les dues primeres propostes són descartades per Cabrera i Acuña ja que, segons ells, "operen en l'imaginari modern" - el concepte d'invidu seria també una creació intel·lectual il·lustrada -. La tercera opció no és contemplada pels autors i la quarta és, precisament, la seva proposta alternativa per als historiadors.
Així, la postmodernitat vol superar aquesta tensió entre individu i societat (que tracta d'esbrinar quin és causa i quin és efecte). Defugint també la pròpia cerca del punt d'equilibri entre inidividu i societat dels historiadors culturals (Norbert Elias) i els sociòlegs, Cabrera i Acuña neguen amb radicalitat l'existència natural de societat i individu. En conseqüència, estimen que la forma més raonable de fer Història és estudiar les pròpies categories conceptuals i la seva influència en la conducta humana. Es tracta de provar de fer, tal i com és anomenat per Spiegel, una "sociologia del significat"[7].
En l'article de Cabrera i Acuña resten obertes algunes qüestions interessants. En primer terme destaquem l'excés de teorització d'aquests supòsits postmoderns, que poden convertir en gairebé impracticable (preses amb rigor les seves formulacions) la pràctica de la Història. Assumint la permanent referencialitat de la pràctica humana al discurs, no hi ha ni tan sols lloc per l'autonomia de la pràctica en determinats processos socials - que podrien convertir, almenys, en dialèctica la relació entre estructura i discurs -.
També queden per respondre determinades qüestions, purament factuals, que hom podria formular contra aquest model. Tal i com ha plantejat en les darrers dècades del segle XX la historiografia basada en el materialisme cultural (el cas de Edward Palmer Thompson, per exemple), la ideologia col·lectivista (i fins i tot la mateixa idea de bé social i de problema social) no naixeria amb la il·lustració, sinó que la precediria. Es tracta, és clar, de dues interpretacions que en principi no són conciliables.
Per altra banda, de convertir-se en hegemònica la praxis historiogràfica basada en els supòsits postmoderns, caldrà assentar l'autonomia de la ideologia i el "règim epistèmic" respecte a l'acció humana i l'estructura. En aquest sentit, caldrà veure si la postmodernitat historiogràfica és capaç de perdurar més enllà d'una conjuntura (a partir de la dècada de 1980) en què en d'altres àmbits acadèmics i de gestió col·lectiva (els governs) han començat a descompondre la idea de societat per tal d'alterar les polítiques públiques. És en aquest sentit que els arguments de Cabrera i Acuña ens fan pensar en la famosa cita de Margaret Thatcher: And, you know, there is no such thing as society. There are individual men and women, and there are families. And no government can do anything except through people, and people must look to themselves first.
[1] Cabrera, Miguel Ángel; Acuña Santana, Álvaro: "De la historia social a la historia de lo social", Ayer, 62, 2006 (2), pàg. 165-192.
[2] Cabrera, Miguel Ángel; Acuña Santana, Álvaro: "De la historia..." op. cit., pàg. 177.
[3] Cabrera, Miguel Ángel; Acuña Santana, Álvaro: "De la historia..." op. cit., pàg. 183.
[4] Cabrera, Miguel Ángel; Acuña Santana, Álvaro: "De la historia..." op. cit., pàg. 185-187.
[5] Spiegel, Gabrielle, M.: "Comentario sobre Una línea torcida", Historia Social, 69, 2011, pàg.107-118.
[6] Així com les relacions socials predeterminades en funció de la posició econòmica o simbòlica, tampoc vàlides per a descriure les relacions entre individus.
[7] Spiegel, Gabrielle, M.: "Comentario...", op.cit., pàg. 114.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada