La política oficial de commemoracions

Bernard Cottret i Lauric Henneton, plantegen en la seva obra La commémoration, entre mémoire prescrite et mémoire proscrite un debat sobre quin és el paper que se’ls atorga a les commemoracions en la societat actual. Els autors, en el text, intenten explicar què les motiva i quin ús es fa d’aquestes.

El text parteix del que anomena una inflació de commemoracions a l’Estat francès on durant l’any 2008 es van celebrar dotze commemoracions només en l’àmbit estatal, convertint, segons els autors, la societat francesa en un teatre. Els autors plantegen que cal una acció política que no caigui en el despropòsit de convertir les commemoracions en actes, dates o símbols banals. Tendència cap a la qual sembla dirigir-se Europa i els seus estats membres de manera exponencial.

En primer lloc, l’obligació a la memòria a la que es veuen obligats els governs per cobrir, aparentment, les sensibilitats socials, ja siguin aquests supraestatals, com Europa, estatals o infraestatals, com és, en el cas català, el govern autonòmic o municipal; porta, com diem, a la situació d’intentar rememorar un nombre no poc elevat d’esdeveniments. Aquesta situació pot acabar sent contraproduent ja que, com hem apuntat, pot acabar convertint allò que es vol commemorar en una cosa banal. Al nostre entendre, aquesta situació és especialment clara en el cas de les commemoracions que podem anomenar no històriques, per exemple els dies dedicats a malalties concretes que acaben tenint un ressò escàs en la societat.

En el text es fa referència a l’obra de Tzvetan Todorov que critica aquest excés commemoratiu i el vincula a la nostàlgia i al deure de recordar (l’impératif moral) al qual ens venim referint. La crítica apunta l’ús i abús de la memòria per part d’aquells que se situen en l’àmbit del poder, els estats ingereixen en la memòria històrica confeccionant una memòria col·lectiva a preservar, d’acord uns paradigmes establerts a diferents nivells i que s’han considerat els vàlids. La preservació i la transmissió de determinats valors, considerats correctes, i sobre els quals s’ha de projectar la societat, pesen més en les commemoracions que no pas el simple record d’uns fets.

Com diem, l’interès per la memòria ha anat en augment en els darrers temps: les experiències traumàtiques de les guerres en el segle XX i les seves conseqüències socials, han fet augmentar (han imposat moralment) la consciència sobre la importància de no oblidar. Hi ha la creença que la preservació de la memòria és un element clau que pot ajudar a evitar futures crisis de les dimensions de les ja passades. Una dinàmica institucional que sovint es basa en premises del tipus “conèixer el passar per a no repetir-lo” o “el poble que no coneix la seva història està condemnat a repetir-la”. Tòpics que s’han convertit en clàssics populars que immediatament ajuden a la societat a donar certa “utilitat” a la història com a matèria d’estudi, barrejant un cert cientificisme divulgatiu amb una mena de neohistoricisme institucional, creador de mites nacionals moltes vegades allunyats d’anàlisis científics mínimament fonamentats. Aquesta tendència, a més, és una constant en qualsevol mena de règim i sistema polític, així com totalment independent d’ideologies i opinions polítiques concretes. La difícil tasca de despolititzar la història es complica encara més quan entren en joc les interpretacions del passat que no es fonamenten en estudis sinó en especulacions interessades i dirigides no només des de l’àmbit de la política.

A banda de l’ús institucional que es fa de les commemoracions, hem de posar de relleu la idea que aquestes rememoren fets recuperats o completats a partir de la memòria, amb un grau de fiabilitat, per tant, no sempre evident. La tendència al presentisme, en el millor dels casos, és molt probable. Les commemoracions, doncs, fàcilment poden caure en l’historisme que justifica el perquè de la nostra memòria col·lectiva.

Tanmateix, en una societat com l’actual, que es transforma ràpidament i amb abundant informació a l’abast, la importància de recordar fets transcendents de la història col·lectiva sembla més important que mai per contrarestar aquesta velocitat dels temps i fixar un marc de reconeixement col·lectiu, en definitiva com diu el text, citant Jean Delumeau, lluitar contra l’oblit, utilitzant els aniversaris o commemoracions com a eina. A més cal tenir molt present que els canvis que s’han produït els darrers anys amb la irrupció de les noves tecnologies i especialment d’internet, ha suposat un canvi total, no només de les relacions interpersonals i de l’accés a la informació, sinó també pel que fa a la creació d’identitats col·lectives.  

Les commemoracions poden tenir, segons els autors, diferents representacions, que es distingeixen entre monuments, jornades festives o actes solemnes. Les tres opcions busquen la mateixa finalitat, influir en la percepció de la gent introduint una reflexió al voltant d’un fet històric. Pels que fa als monuments, darrerament hem assistit a la recuperació i condicionament d’espais de la memòria històrica amb la voluntat de intentar restaurar la dignitat de vençuts i represaliats de la guerra del 36 que, sense el reconeixement oficial necessari que possibilités la seva difusió, anava surant a la societat a l’espera que aquesta part de la història morís definitivament en l’oblit. 

           

Així doncs, no podem desvincular les commemoracions de les institucions o governs que les proposen, subvencionen i organitzen. Cal tenir clar que les commemoracions que celebrem són una tria, que si bé pot haver-hi cert consens social en la selecció, mai aniran en detriment dels interessos polítics dels governs. Les commemoracions estan relacionades directament amb les ideologies i amb els valors o missatges que es vol transmetre.

D’altra banda, les commemoracions no són res per elles mateixes, és la publicitat, el ressò mediàtic, el suport institucional i la subvenció el que fa que tinguin més o menys rellevància social. Un exemple de com les commemoracions i allò que simbolitzen poden fluctuar, segons els interessos partidistes dels governs, el trobem en la Llei de la memòria històrica aprovada per l’Estat espanyol i en el Memorial democràtic impulsat des de la Generalitat de Catalunya. Les dues són eines destinades a donar a conèixer una part de la història que, com hem apuntat més amunt, ha romàs amagada i silenciada pel bàndol guanyador i que els governs que les van impulsar van creure convenient de començar a recuperar. Ara, un cop ha canviat el govern de la Generalitat, sembla que aquest procés ha perdut importància i els recursos, ja siguin econòmics o d’un altre tipus, que s’hi havien destinat fins ara, han estat reduïts considerablement.

Les commemoracions no estan lliures de polèmica, de la mateixa manera que s’utilitzaran per part d’un grup de pensament, seran atacades pels grups o col·lectius no afins. En tant el seu caràcter identitari, les commemoracions també ocasionen conflictes. La commemoració del Quinto Centenario l’any 1992, n’és un exemple. Mentre que la data s'utilitzava pel govern del PSOE com una eina d' afermament estatal i postimperial, les comunitats sotmeses a banda i banda de l'Atlàntic el denunciaven com l'aniversari d'un genocidi.

Per últim, en la nostra societat, són fonamentals els mitjans de comunicació, actualment, sense la difusió que ells proporcionen no hi hauria commemoracions ni els conseqüents efectes destitjats per les agències públiques que els celebren.

Hem de tendir, doncs, a revisar la política de commemoracions per tal d'escollir elements que puguin reforçar els vincles de pertinença comunitària. Tal i com han explicat sociòlegs com Baumann, la liquidesa dels referents de pertinença col·lectiva ens obliguen a redefinir-los per tal continuar construint societat. Assumint que s'ha de desacralitzar la commemoració, podem arribar a desconstruir-la, raonadament, i construir-ne de noves que siguin més inclusives i que intentin no deixar a ningú al marge, ja sigui per raons d'origen, econòmiques, socials o culturals. Aquest és un dels grans reptes dels nostres temps.

A més, a Catalunya, caldrà revisar el model de commemoracions si, com els esdeveniments recents fan preveure, anem avançant cap a la independència. No es podrà construir un nou estat com els del segle XX, amb mites fundacionals i d'origen excloents i bèl·lics. El procés cap a la independència a Catalunya està essent democràtic i té com una de les seves característiques la implicació de diferents segments socials i també generacionals, el moviment de les Consultes populars per la independència i la reivindicació del dret a vot per a tothom, en són un exemple. Això s'haurà de traduir en la política de commemoracions del nou Estat català.

A més a més, serà bo que comencem a substituir, en les commemoracions, el fet ètic per la reflexió crítica sobre el passat i el present. En això la historiografia pot prestar-hi una bona ajuda. La historiografia pot seleccionar aquells episodis històrics que ens ajudin a pensar, críticament, el present, tot evitant traslladar ahistòricament models i fites del passat cap al nostre present.

Per tant, la historiografia ens pot ajudar a recrear i a modelar, amb finalitats públiques, la memòria col·lectiva (en aquest sentit cal pensar en el fet que ja hem apuntat i és que la memòria i també la memòria col·lectiva sempre són construccions interessades; es dóna el cas que fets recents d'importància històrica, a vegades, no són recordats col·lectivament). En la societat de la informació i dels mitjans, aquesta selecció té bastant a veure amb la tria que en fan els periodistes i els propietaris dels mitjans de comunicació.