La política oficial de commemoracions

Bernard Cottret i Lauric Henneton, plantegen en la seva obra La commémoration, entre mémoire prescrite et mémoire proscrite un debat sobre quin és el paper que se’ls atorga a les commemoracions en la societat actual. Els autors, en el text, intenten explicar què les motiva i quin ús es fa d’aquestes.

El text parteix del que anomena una inflació de commemoracions a l’Estat francès on durant l’any 2008 es van celebrar dotze commemoracions només en l’àmbit estatal, convertint, segons els autors, la societat francesa en un teatre. Els autors plantegen que cal una acció política que no caigui en el despropòsit de convertir les commemoracions en actes, dates o símbols banals. Tendència cap a la qual sembla dirigir-se Europa i els seus estats membres de manera exponencial.

En primer lloc, l’obligació a la memòria a la que es veuen obligats els governs per cobrir, aparentment, les sensibilitats socials, ja siguin aquests supraestatals, com Europa, estatals o infraestatals, com és, en el cas català, el govern autonòmic o municipal; porta, com diem, a la situació d’intentar rememorar un nombre no poc elevat d’esdeveniments. Aquesta situació pot acabar sent contraproduent ja que, com hem apuntat, pot acabar convertint allò que es vol commemorar en una cosa banal. Al nostre entendre, aquesta situació és especialment clara en el cas de les commemoracions que podem anomenar no històriques, per exemple els dies dedicats a malalties concretes que acaben tenint un ressò escàs en la societat.

En el text es fa referència a l’obra de Tzvetan Todorov que critica aquest excés commemoratiu i el vincula a la nostàlgia i al deure de recordar (l’impératif moral) al qual ens venim referint. La crítica apunta l’ús i abús de la memòria per part d’aquells que se situen en l’àmbit del poder, els estats ingereixen en la memòria històrica confeccionant una memòria col·lectiva a preservar, d’acord uns paradigmes establerts a diferents nivells i que s’han considerat els vàlids. La preservació i la transmissió de determinats valors, considerats correctes, i sobre els quals s’ha de projectar la societat, pesen més en les commemoracions que no pas el simple record d’uns fets.

Com diem, l’interès per la memòria ha anat en augment en els darrers temps: les experiències traumàtiques de les guerres en el segle XX i les seves conseqüències socials, han fet augmentar (han imposat moralment) la consciència sobre la importància de no oblidar. Hi ha la creença que la preservació de la memòria és un element clau que pot ajudar a evitar futures crisis de les dimensions de les ja passades. Una dinàmica institucional que sovint es basa en premises del tipus “conèixer el passar per a no repetir-lo” o “el poble que no coneix la seva història està condemnat a repetir-la”. Tòpics que s’han convertit en clàssics populars que immediatament ajuden a la societat a donar certa “utilitat” a la història com a matèria d’estudi, barrejant un cert cientificisme divulgatiu amb una mena de neohistoricisme institucional, creador de mites nacionals moltes vegades allunyats d’anàlisis científics mínimament fonamentats. Aquesta tendència, a més, és una constant en qualsevol mena de règim i sistema polític, així com totalment independent d’ideologies i opinions polítiques concretes. La difícil tasca de despolititzar la història es complica encara més quan entren en joc les interpretacions del passat que no es fonamenten en estudis sinó en especulacions interessades i dirigides no només des de l’àmbit de la política.

A banda de l’ús institucional que es fa de les commemoracions, hem de posar de relleu la idea que aquestes rememoren fets recuperats o completats a partir de la memòria, amb un grau de fiabilitat, per tant, no sempre evident. La tendència al presentisme, en el millor dels casos, és molt probable. Les commemoracions, doncs, fàcilment poden caure en l’historisme que justifica el perquè de la nostra memòria col·lectiva.

Tanmateix, en una societat com l’actual, que es transforma ràpidament i amb abundant informació a l’abast, la importància de recordar fets transcendents de la història col·lectiva sembla més important que mai per contrarestar aquesta velocitat dels temps i fixar un marc de reconeixement col·lectiu, en definitiva com diu el text, citant Jean Delumeau, lluitar contra l’oblit, utilitzant els aniversaris o commemoracions com a eina. A més cal tenir molt present que els canvis que s’han produït els darrers anys amb la irrupció de les noves tecnologies i especialment d’internet, ha suposat un canvi total, no només de les relacions interpersonals i de l’accés a la informació, sinó també pel que fa a la creació d’identitats col·lectives.  

Les commemoracions poden tenir, segons els autors, diferents representacions, que es distingeixen entre monuments, jornades festives o actes solemnes. Les tres opcions busquen la mateixa finalitat, influir en la percepció de la gent introduint una reflexió al voltant d’un fet històric. Pels que fa als monuments, darrerament hem assistit a la recuperació i condicionament d’espais de la memòria històrica amb la voluntat de intentar restaurar la dignitat de vençuts i represaliats de la guerra del 36 que, sense el reconeixement oficial necessari que possibilités la seva difusió, anava surant a la societat a l’espera que aquesta part de la història morís definitivament en l’oblit. 

           

Així doncs, no podem desvincular les commemoracions de les institucions o governs que les proposen, subvencionen i organitzen. Cal tenir clar que les commemoracions que celebrem són una tria, que si bé pot haver-hi cert consens social en la selecció, mai aniran en detriment dels interessos polítics dels governs. Les commemoracions estan relacionades directament amb les ideologies i amb els valors o missatges que es vol transmetre.

D’altra banda, les commemoracions no són res per elles mateixes, és la publicitat, el ressò mediàtic, el suport institucional i la subvenció el que fa que tinguin més o menys rellevància social. Un exemple de com les commemoracions i allò que simbolitzen poden fluctuar, segons els interessos partidistes dels governs, el trobem en la Llei de la memòria històrica aprovada per l’Estat espanyol i en el Memorial democràtic impulsat des de la Generalitat de Catalunya. Les dues són eines destinades a donar a conèixer una part de la història que, com hem apuntat més amunt, ha romàs amagada i silenciada pel bàndol guanyador i que els governs que les van impulsar van creure convenient de començar a recuperar. Ara, un cop ha canviat el govern de la Generalitat, sembla que aquest procés ha perdut importància i els recursos, ja siguin econòmics o d’un altre tipus, que s’hi havien destinat fins ara, han estat reduïts considerablement.

Les commemoracions no estan lliures de polèmica, de la mateixa manera que s’utilitzaran per part d’un grup de pensament, seran atacades pels grups o col·lectius no afins. En tant el seu caràcter identitari, les commemoracions també ocasionen conflictes. La commemoració del Quinto Centenario l’any 1992, n’és un exemple. Mentre que la data s'utilitzava pel govern del PSOE com una eina d' afermament estatal i postimperial, les comunitats sotmeses a banda i banda de l'Atlàntic el denunciaven com l'aniversari d'un genocidi.

Per últim, en la nostra societat, són fonamentals els mitjans de comunicació, actualment, sense la difusió que ells proporcionen no hi hauria commemoracions ni els conseqüents efectes destitjats per les agències públiques que els celebren.

Hem de tendir, doncs, a revisar la política de commemoracions per tal d'escollir elements que puguin reforçar els vincles de pertinença comunitària. Tal i com han explicat sociòlegs com Baumann, la liquidesa dels referents de pertinença col·lectiva ens obliguen a redefinir-los per tal continuar construint societat. Assumint que s'ha de desacralitzar la commemoració, podem arribar a desconstruir-la, raonadament, i construir-ne de noves que siguin més inclusives i que intentin no deixar a ningú al marge, ja sigui per raons d'origen, econòmiques, socials o culturals. Aquest és un dels grans reptes dels nostres temps.

A més, a Catalunya, caldrà revisar el model de commemoracions si, com els esdeveniments recents fan preveure, anem avançant cap a la independència. No es podrà construir un nou estat com els del segle XX, amb mites fundacionals i d'origen excloents i bèl·lics. El procés cap a la independència a Catalunya està essent democràtic i té com una de les seves característiques la implicació de diferents segments socials i també generacionals, el moviment de les Consultes populars per la independència i la reivindicació del dret a vot per a tothom, en són un exemple. Això s'haurà de traduir en la política de commemoracions del nou Estat català.

A més a més, serà bo que comencem a substituir, en les commemoracions, el fet ètic per la reflexió crítica sobre el passat i el present. En això la historiografia pot prestar-hi una bona ajuda. La historiografia pot seleccionar aquells episodis històrics que ens ajudin a pensar, críticament, el present, tot evitant traslladar ahistòricament models i fites del passat cap al nostre present.

Per tant, la historiografia ens pot ajudar a recrear i a modelar, amb finalitats públiques, la memòria col·lectiva (en aquest sentit cal pensar en el fet que ja hem apuntat i és que la memòria i també la memòria col·lectiva sempre són construccions interessades; es dóna el cas que fets recents d'importància històrica, a vegades, no són recordats col·lectivament). En la societat de la informació i dels mitjans, aquesta selecció té bastant a veure amb la tria que en fan els periodistes i els propietaris dels mitjans de comunicació.

Exerici sobre el post-modernisme

El debat entre una Història social, construïda a partir d'una base més o menys empírica, i una Història que s'ha anomenat cultural, de base lingüística i semiòtica, continua ben viu. Miguel Ángel Cabrera i Álvaro Santana Acuña han procurat, en l'article De la historia social a la historia de lo social, ordenar l'evolució de les dues tendències i proposar una estat de la qüestió que permeti fer avançar la historiografia actual, intenat allunyar-la d'un excés de teorització[1].

            Ambdós autors es proposen, en prime terme, contextualitzar l'aparició dels termes "societat" i "d'allò social". Uns conceptes que haurien estat creats, fruit de l'avenç ideològic en el marc del Segle de les Llums europeu. Un moment, en què segons els autors, el paradigma intel·lectual il·lustrat va poder deslliurar-se del providencialisme per una banda (convertint en contigent l'acció humana), i de certa ideologia individualista de l'altra (element, al seu torn, que també fóra una construcció intel·lectual de caràcter històric). Un individualisme, en aquest cas, que hauria estat desplaçat de l'esfera central de la ideologia occidental gràcies a l'influència del primer materialisme. Descriuen, en síntesi, aquell moment caracteritzar per la  fi del pensament que confiava en la regulació divina de la realitat i l'engegada de la ideologia que volgué definir unes regles - suposadament empíriques - per al cos social; la societat. En aquest context cal entendre que "allò social" fóra una noció natural i "societat", en canvi, la seva representació de caràcter conceptual.

            En aquest sentit, la societat, per Cabrera i Santana no és altra cosa, en origen, que una construcció conceptual, fruit d'un determinat paradigma ideològic. Un paradigma que ha s'ha mantingut ferm durant l'època contemporània, començant a declinar en alguns camps acadèmics i científics vers la dècada del 1980.

            Prenent clar partit a favor de la deconstrucció d'allò que el sentit comú occidental anomena "societat", Cabrera i Santana descriuen com a científic el propi terme. Segons ells, no es tractaria d'un concepte ideat a partir d'un procés d'investigació de la natura. Tot i així, l'article no resol si existeix cap categoria operativa - en el marc de la Història i que utilitzem per parlar de la realitat - que tingui una base totalment empírica. En tot cas, els autors tenen en aquesta ocasió, especial interès en deconstruir la "societat".

            L'aparició (la creació) de la societat hauria generat dos fenòmens en paral·lel, que s'haurien estès molt més enllà dels àmbits intel·lectuals: l'assumpció de la responsabilitat d'aquest nou ens (la societat) en la forma d'actuar dels indvidus i dels grups humans; i per altra banda, la creença compartida que la suma d'invidus és diferent a la societat (a través del concepte d'ordre espontani). Aquest ordre espontani, aliè i autònom a la voluntat dels individus, seria més endavant traslladat pel liberalisme al camp de l'economia. Així doncs, societat i economia, amb lleis pròpies i autònomes de la voluntat individual, haurien estat conceptualitzades de forma semblant i en un mateix procés històric. 

            Ara bé, assumint un dels altres supòsits de la il·lustració, el de la igualtat entre els homes, l'autonomia de la societat generà una primera contradicció.  Al segle XVIII hom es pregunta si éssent els individus bàsicament iguals entre ells, per quina raó existien arreu diferents formes d'organització social[2].  Sobre aquest assumpte, els autors associen la respostes que s'oferien al segle XVIII als conceptes més arcaitzants i lligats a la radicalitat puritana d'Isaac Newton; les forces d'atracció invisible.Unes forces que també serien vàlides per defensar la forma en què els individus s'agrupaven, autònomament i sense fer ús de les voluntats individuals, en societat. És a dir, els autors proposen que la genèsi del concepte "societat" és fruit, també, de les idees newtonianes que parlen d'un Univers ordenat per una força superior i intel·ligent (pensament que el distanciava de Leibniz, per exemple).

            La "societat", a partir del moment en què hauria estat creada a través d'aquest procés de construcció intel·lectual, fou estudiada en base a una nova disciplina; la ciència social. Una ciència que ha volgut medir empíricament el comportament humà i que s'ha incorporat (com el mateix concepte de societat) al sentit comú. Una disciplina que s'ha fonamentat en l'estadística i la medició qüantitativa.

            Tot avançanat en la seva argumentació, Cabrera i Acuña resolen aquí que aquesta ciència hauria permès noves formes d'intervenció social, pretesament mai provades abans (per una absència de marc teòric, és clar). Unes formes d'intervenció que basant-se en les tècniques de la ciència social pretendrien solucionar problemàtiques que a partir d'aquell moment serien qüalificades, al seu torn, com a socials. Aquest procés hauria permès l'aparició de les ideologies socialistes, per les quals la situació vital de les persones no seria responsabilitat indvidual, sinó un problema d'estructura social. D'aquesta manera, es conferí un nou paper a l'Estat, que aniria modificant-se per acabar esdevenint un Estat social (i que els autors consideren que la seva forma més avançada està representada per l'Estat del Benestar de la segona meitat del segle XX europeu)[3].  Aquesta ideologia hauria estat vàlida per als països occidentals, però també per a les seves colònies. La posada en valor "d'allò social" també hi hauria tingut incidència, en tant que alguns d'aquests països es convertiren en veritables laboratoris d'estudi i experimentació de les noves tècniques d'intervenció social.

            Finalment, Cabrera i Acuña repassen la gènesi i la raó de ser del concepte "d'allò social". Així, el terme és descrit com una trama discursiva per resoldre les contradiccions entre el còrpus ideològic del liberalisme (igualador de les persones en l'esfera jurídica) i la continuació de determinades formes de dominació[4].

            Havent demostrat la gènesi conceptual del terme "societat" i  les seves implicacions i funcionalitats discursives i pràctiques, els autors s'interessen per les repercussions en la Història Social.

            Segons Focault, que fou dels primers autors en plantejar una alternativa a la Història Social, aquesta tendència podia posar-se dubte fent ús de la teoria del règim epsitèmic (segons el qual el discurs es guia per una lògiques particulars, acumulatives)[5], i també d'una nova comprensió del poder (entès com un fenòmen dispers, amb nòduls de dominació no centrals - i que serà més endavant pres com a un model operatiu per la majoria d'escoles historiogràfiques - ).

            Per Cabrera i Acuña, doncs, fóra més acurat parlar d'uns "Història dels assumptes humans". La societat, en tant que artifici intel·lectual, no seria vàlida per a descriure la Història, ja que entre d'altres càrregues, el terme "societat" implica cert nivell de causalitat social, una de les implicacions que els autors prefereixen apartar de la pràctica historiogràfica[6].

            D'aquesta manera, la societat només podria ser operativa per a descriure aquells processos històrics, tots del món contemporani, en què el concepte ja hagués tingut influència per determinar el comportament humà.

            És així com els autors concluen que els individus operen sempre en la pla ideològic; en les referències cognitives. En cap cas, doncs, es deixarien orientar per l'objectivitat i la base material. Això implica redefinir la naturalesa del coneixement històric (també del que ja està "assentat") basat en el paradigma social (donat que la societat és una representació i no un fet objectivable).

            En aquest context sorgeixen diferents propostes acadèmiques, que poden sintetizar-se en quatre formulacions diferents: un determinat retorn a la societat, tot considerant que el context limita als individus; el retorn a l'individu; el pluralisme teòric (potser inconcret) defensat per Geoff Eley i una nova proposta, que pretén desfer la tensió entre individu i societat. Les dues primeres propostes són descartades per Cabrera i Acuña ja que, segons ells, "operen en l'imaginari modern" - el concepte d'invidu seria també una creació intel·lectual il·lustrada -. La tercera opció no és contemplada pels autors i la quarta és, precisament, la seva proposta alternativa per als historiadors.

            Així, la postmodernitat vol superar aquesta tensió entre individu i societat (que tracta d'esbrinar quin és causa i quin és efecte). Defugint també la pròpia cerca del punt d'equilibri entre inidividu i societat dels historiadors culturals (Norbert Elias) i els sociòlegs, Cabrera i Acuña neguen amb radicalitat l'existència natural de societat i individu. En conseqüència, estimen que la forma més raonable de fer Història és estudiar les pròpies categories conceptuals i la seva influència en la conducta humana. Es tracta de provar de fer, tal i com és anomenat per Spiegel, una "sociologia del significat"[7].

           

            En l'article de Cabrera i Acuña resten obertes algunes qüestions interessants. En primer terme destaquem l'excés de teorització d'aquests supòsits postmoderns, que poden convertir en gairebé impracticable (preses amb rigor les seves formulacions) la pràctica de la Història. Assumint la permanent referencialitat de la pràctica humana al discurs, no hi ha ni tan sols lloc per l'autonomia de la pràctica en determinats processos socials - que podrien convertir, almenys, en dialèctica la relació entre estructura i discurs -.

            També queden per respondre determinades qüestions, purament factuals, que hom podria formular contra aquest model. Tal i com ha plantejat en les darrers dècades del segle XX la historiografia basada en el materialisme cultural (el cas de Edward Palmer Thompson, per exemple), la ideologia col·lectivista (i fins i tot la mateixa idea de bé social i de problema social) no naixeria amb la il·lustració, sinó que la precediria. Es tracta, és clar, de dues interpretacions que en principi no són conciliables.

            Per altra banda, de convertir-se en hegemònica la praxis historiogràfica basada en els supòsits postmoderns, caldrà assentar l'autonomia de la ideologia i el "règim epistèmic" respecte a l'acció humana i l'estructura. En aquest sentit, caldrà veure si la postmodernitat historiogràfica és capaç de perdurar més enllà d'una conjuntura (a partir de la dècada de 1980) en què en d'altres àmbits acadèmics i de gestió col·lectiva (els governs) han començat a descompondre la idea de societat per tal d'alterar les polítiques públiques. És en aquest sentit que els arguments de Cabrera i Acuña ens fan pensar en la famosa cita de Margaret Thatcher: And, you know, there is no such thing as society. There are individual men and women, and there are families. And no government can do anything except through people, and people must look to themselves first.

---

[1] Cabrera, Miguel Ángel; Acuña Santana, Álvaro: "De la historia social a la historia de lo social", Ayer, 62, 2006 (2), pàg. 165-192.

[2] Cabrera, Miguel Ángel; Acuña Santana, Álvaro: "De la historia..." op. cit., pàg. 177.

[3] Cabrera, Miguel Ángel; Acuña Santana, Álvaro: "De la historia..." op. cit., pàg. 183.

[4] Cabrera, Miguel Ángel; Acuña Santana, Álvaro: "De la historia..." op. cit., pàg. 185-187.

[5] Spiegel, Gabrielle, M.: "Comentario sobre Una línea torcida", Historia Social, 69, 2011, pàg.107-118.

[6] Així com les relacions socials predeterminades en funció de la posició econòmica o simbòlica, tampoc vàlides per a descriure les relacions entre individus.

[7] Spiegel, Gabrielle, M.: "Comentario...", op.cit., pàg. 114.

El quadern gris, de Josep Pla.

Breu resum  de la biografia

Arran del brot de grip espanyola, l'any 1918, Josep Pla, que estudia el darrer any de Dret a la Universitat de Barcelona, es veu forçat a estar-se una temporada a Palafrugell. Al seu poble natal hi comença a escriure un dietari en un quadern. Hi repassa els dies d'espera a l'Empordà, amb ocasionals viatges a la ciutat de Girona. Hi descriu la vida lenta del poble, en oposició al tràfec urbà. El gener del 1919 Pla torna a Barcelona per acabar la carrera universitària. Durant aquests mesos farà memòria dels seus anys d'estudiant i de les impressions que li causa la ciutat. A més, és el moment en què l'escriptor entra en contacte amb els intel·lectuals de l'època a través de les tertúlies i l'Ateneu Barcelonès. 

Enfocament de la biografia

No es tracta estrictament d'una biografia, sinó d'un dietari escrit durant un període de temps molt acotat. Per tant hi ha qüestions de caràcter metodològic (la relació entre l'individu i la societat, les intencions dels indvidus en el marc històric) que es fan difícils de respondre. Però per altra banda, algunes de les  anotacions del diari retreuren al lector a períodes anteriors, tot reflexionant sobre els anys de vida d'estudiant a Barcelona de l'autor, la seva infantesa a Palafrugell… Caldria afegir-hi encara un altra consideració; el fet que es tracti d'un llibre reescrit anys després, per recomanació de l'editor. Això genera alguna dislocació complexa, com ara un judici extemporani sobre la utilitat dels seus estudis en la vida futura. 

Tria de textos:

I) La grip espanyola, que va afectar bona part del món occidental l'any 1918, ocasiona la tornada de Josep Pla a Palafrugell, ja que la Universitat de Barcelona ha tancat les portes. Aquell és l'inici d'una relectura crítica del seu món d'origen.

14 de març del 1918:  "Ara, finalment, dóna gust de viure a Catalunya. La unanimitat és completa. Tothom està d'acord. Tots hem tingut, tenim o tindrem, indefectiblement, la grip".

La guerra mundial és el taló de fons, en la política internacional, de l'obra. En els petits detalls, com en l'oposició dialèctica entre germanòfils i francòfils, Pla descriu l'enfrontament armat. També en d'altres anècdotes que ens ensenyen fins a quin punt la I Guerra Mundial féu prendre partit als grups socials a Catalunya:

6 d'agost del 1918: " A consequència de la guerra hi ha al Canadell unes quantes famílies del país residents habitualment a França i a Alemanya que s'hi han refugiat, tot esperant que la guerra s'acabi… Han renyit i es passen els dies fent-se morros i males cares".

13 de novembre del 1918: "La casa de Palfrugell on la derrota d'Alemanya ha produït un efecte més trist ha estat la rectoria. El dia d'avui ha estat un dia de por, de nerviositat, de malestar...".

Per altra banda, Pla pretén acotar el temps històric dins la seva pròpia vida. Així, distingeix, per exemple:

22 de març del 1919: "Per raons que serien molt llargues d'explicar i que no fan al cas, jo, que he conegut les darreries de l'època clàssica dels estudiants, puc dir que vaig viure, en aquella època, un ambient discrit i relativament ordenat". 

III) No es tracta, en cap cas d'una biografia "clàssica". La sornegueria permanent de Pla distancia el personatge de cap vel·leitat  de protagonsime. La seva vida és central precisament perquè es tracta d'un dietari, però no hi ha voluntat de construïr cap Història col·lectiva des d'un personatge. 

21 d'abril del 1918:  "A cap dels meus avantpassats, no se li va ocórrer d'ésser un heroi o un gran home. Ni tindria res d'estrany que jo patís d'aquesta poca empenta dels meus avis".

Amb l'ús del sarcasme, Josep Pla sovint desprecia els seus ascendents i la seva pròpia posició al món.

IV) 22 d'abril del 1919: "Penso: aquest anar i venir de Barcelona per tenir una carrera que en definitiva no exerciré mai, ni utilitzaré mai per a res, potser és una comèdia que ja passa de mida. Quan considero fredament que els meus pares creuen, encara, en mi, quedo esborronat de pensar la força que en aquest món pot tenir la fe."

En aquest punt, i en algun altre, fruit de la reescriptura que en féu l'autor, Pla sembla que avançi els esdeveniments. Es fa conscient que no serà mai advocat. 

V) Biografia individual com a representació dels fets col·lectius. Quan parla del seu internat a Girona, aclareix: 

14 de setembre del 1918: "…La meva pretensió no és pas ara de descriure el particular curriculum vitae, en aquella època, simó simplement de realatar una història curiosa d'aquell temps - una història que pel fet d'ésser una de les primeres que em presentà la vida m'ha deixat un record persistent", pàg. 300.

Es tracta, per tant d'una voluntat de sortir d'un determinat model, i erigir la seva història com un cas únic, no volgudament representatiu del context.

VI) Vides complexes.

 22 de març del 1919: "Alta cultura. Les coses, és clar, haurien pogut ésser diferents… En acabar el batxillerat, la meva intenció no fou pas la d'estudiar per advocat. M'hauria agradat més d'estudiar química, i per tal de servir el que jo creia que era la meva vocació vaig matricular-me al preparatori de Ciències".

Pla descriu les seves opcions de vides com un fenomen atzarós. Es planteja, al cap d'uns anys, que la seva vida hauria pogut prendre un altre recorregut si hagués escollit uns altres estudis. 

Comentaris de text

1- En relació a aquest primer text de Joseph M. Salrach, coincideixo amb el plantejament de l'autor, ja que penso que és impossible mantenir la neutralitat quan fem l'anàlisi d'uns fets passats. La nostra manera personal de veure i entendre les coses farà que fem una lectura amb un biaix determinat dels fets ocorreguts.

Comparteixo també la importància de ser conscients de les diferències de mentalitat entre l'historiador i els protagonistes dels fets històrics. Evidentment són maneres diferents d'entendre la realitat que envolta a uns i altres, però hem de fer l'exercici de situar-nos en el context i la perspectiva dels protagonistes i intentar veure l'evolució dels esdeveniments segons la concepció de l'època i no deixar-nos influenciar per la nostra concepció actual del món.

Considero poc encertat el fet de donar massa importància als sentiments individuals de cada membre participant en uns fets històrics, ja que hauríem de procurar buscar un mètode científic vàlid, i no caure en l'anàlisi massa individualitzada d'aspectes personals de cada subjecte. És important conèixer les condicions que porten a la gent a participar en uns fets històrics però d'una manera general i no en casos particulars.

D'altra banda, l'explicació massa extensa d'aspectes com el patiment o el dolor humà pot donar un caire massa narratiu i poc rigorós a la interpretació dels fet.

2 - El segon text, d'Eduardo Manzano, gira a l'entorn de la idea que l'historiador no ha de prendre partit en l'anàlisi d'uns fets històrics. Si aquest no pot identificar-se amb el subjecte, si no té simpatia o no reconeix vencedors o vençuts, la tasca de descriure els esdeveniments li serà molt més fàcil i rigorosa. Probablement, l'autor ho diu perquè les accions dels homes i de les dones del passat, segons aquest punt de vista, no es poden preveure ni explicar amb un mètode científic que els vinculi amb el present. Aquest raonament, però, seria acceptable només quan analitzem informacions molt concretes o poc conegudes, doncs, afortunadament, tothom ja té un coneixement bàsic dels grans fets de la Història i cadascú ja s'ha creat uns judicis o valoracions, condicionats per la seva manera personal de veure les coses. Difícilment trobaríem fets històrics rellevants dels quals no en tinguéssim coneixement, en l'estudi dels quals poguéssim aplicar aquestes directrius, però fins i tot així hi accediríem per mitjà de testimonis o documents que ja haurien estat relatats des d'una perspectiva concreta.

3- En el darrer text, d'Enric Ucelay-Da Cal, l'autor planteja la dificultat de conèixer els fets històrics, doncs no hi ha un passat sinó multiplicitat de passats. Parteix de la premissa que trobarem tantes explicacions dels fets ocorreguts com subjectes hi van participar, i per tant, no podem parlar d'Història sinó que haurem de parlar d' “històries”. Aquests plantejaments duts a l'extrem poden portar al relativisme absolut, fent fins i tot a què alguns autors declarin que no es pot fer Història.

Aquesta opció, al meu entendre, acaba passant per alt aspectes bàsics de la Història per aturar-se a debatre qüestions de fons més properes a la disciplina filosòfica que no pas a la històrica.

Puc compartir la idea que els fets es vegin molt diferents segons qui els viu, qui els explica i quins interessos hi tingui, però està clar que hi han hagut uns esdeveniments (que desprès es poden interpretar) però que aquest han tingut lloc en el passat. Evidentment, sempre hi haurà versions diferents dels fets, cosa que també pot enriquir la tasca dels historiadors, però mai es pot arribar a l'extrem de dir que no es pot fer Història.